dilluns, 23 de març del 2015

Els meus obstacles, tot un drama!

Estava plovent  
I jo sense el meu paravent
Anava completament xopada
Tot i que sóc ben espavilada

Els mitjons mullats
I els dits arrufats  
Em vaig desar una cosa
Molt valuosa

Era l’hora de dinar
I els coberts em vaig oblidar
Sopa per menjar
I un pèl dins el plat em vaig trobar
El rellotge espatllat
I a la feina vaig fer tard

A l’estació de tren vaig arribar
I aquest sense mi va marxar
Una hora l’havia d’esperar
I la meva paciència es va esgotar

De tan neguitosa que estava
Una ungla devorava  
I tota la brioxeria de la pastisseria   
El meu estómac digeria

Remordiments de consciència
En tota la seva essència
Desitjos d’oblidar
Que no em permetien rutllar

En tornar a la realitat
Una dutxa amb serenitat
Obro la mampara
I la tovallola em desempara

Una llista de tasques amuntegades
M’esperen abandonades
Però el temps passa
I la situació no avança

Decideixo marxar a dormir
Per trobar la pau en mi
Però el tic tac del rellotge
Em posa ferotge  
Així que el millor serà veure el GH Vip
Per després sentir-me tip







dimecres, 11 de març del 2015

Millor, impossible!

Obro els ulls. Que estrany que no m’hagi despertat l’alarma... Miro cap a la tauleta de nit i busco el despertador. Merda! M’he adormit! Merda! Corre! Merda! Merda! Merda!

Surto del llit i em dirigeixo, corrent, al lavabo. M’assec a la tassa del vàter i començo a fer pipí, amb l’agradable sensació d’alliberar-me de la pressió que, fins ara,  m’oprimia l’abdomen (i encara sort d’això perquè, sinó, encara no m’hauria despertat). Em disposo a agafar paper per eixugar-me i... Sorpresa! No n’hi ha. Merda! Comencem bé el dia. Total, que decideixo despullar-me, encara asseguda a la tassa del vàter, i faig un salt cap a la dutxa. I, com no podia ser d’una altra manera, avui totes les companyes de pis s’han rentat el cos i la llarga melena abans de sortir de casa i, per tant, a mi em toca fer el mateix, però amb una lleugera diferència: la temperatura de l’aigua no és tèbia i agradable sinó que és similar a la dels fiords de Noruega durant el mes de febrer. Genial...!

Surto de la dutxa i torno, corrent, cap a l’habitació. Obro l’armari i agafo una de les samarretes que més m’agraden. Em desfaig de la tovallola que porto enrotllada al cos i em poso la roba interior en un temps de rècord. Ja estic vestida! Em miro al mirall i descobreixo que la samarreta té tres taques just sobre el pit i no puc presentar-me així. Meravellós...! Obro, de nou, la porta de l’armari i començo a treure peces de roba que no combinen, ni de conya, amb els pantalons que porto posats. La roba vola per l’habitació, ocupant part del llit i del terra. Finalment, apareix la samarreta que buscava. Bé! Me la poso i em torno a mirar al mirall. Dono per bona la imatge que em retorna. Som-hi!

Tinc cinc minuts, així que torno al lavabo per assecar-me el cabell i rentar-me les dents. L’assecador sembla de joguina així que, sense pensar-ho dos cops, renuncio a la meva melena suau i vaporosa per sortir al carrer amb els cabells molls i enganxats al clatell. Passo directament a la segona tasca. Torno a l’habitació i agafo la bossa i la jaqueta. Em dirigeixo a la porta per marxar. El mòbil! El porto a sobre? Inspecciono la bossa, les butxaques i no el trobo. Torno a l’habitació, que està més desendreçada que mai. Veig el telèfon sobre el llit. L’agafo i marxo.

Camino amb rapidesa cap el carrer principal, mirant a un cantó i a l’altre. Necessito un taxi amb urgència per demorar-me el mínim possible. No en veig cap. Segueixo avançant per la vorera a un ritme frenètic. Esquivo gent gran, cotxets i bancs. I, de sobte, la cama dreta em rellisca i estic a punt de caure. M’aturo. Miro avall. Tinc un pastís de color marró enganxat a la sabata. Millor, impossible! I ara com ho faré per treure tota aquesta merda d’aquí? M’acosto a l’extrem de la vorera i començo a moure la sola de la sabata amunt i avall, dissimuladament. Vull plorar.

La cursa d’obstacles segueix. Mentre m’estic netejant la sabata i miro l’horitzó en busca de l’anhelat taxi, em comencen a caure gotes al cap i a l’esquena. Bravo! Tu tens paraigua? Perquè jo tampoc. Em poso la caputxa i decideixo abandonar la tasca de neteja per seguir el meu objectiu. I una taca groga i negra apareix al final del carrer i es fa cada vegada més gran. Aixeco el braç i el taxi s’atura. Entro a la part posterior de l’automòbil intentant que el meu peu dret no toqui ni la tapisseria ni la catifa del vehicle. Cito la direcció al conductor, que arrufa el nas a causa de la catipén que desprenc i, ben aviat, ens comencem a moure. 

Quina casualitat, tots els semàfors que trobem pel camí estan en vermell. Decideixo relaxar-me, respirar profundament i deixar la ment en blanc però avui m’és impossible perquè, si faig això, alliberaré la meva cama dreta, deixaré el taxi impregnat de merda i el conductor es recordarà, per sempre més, de la meva família. Agafo el mòbil i miro l’hora. Error! Vaig vint minuts tard. Què faig? Merda!!!!

El cotxe s’atura en un altre semàfor. Estem davant de la Monumental. Després dels dos minuts d’espera més llargs de la meva vida, el color vermell deixa pas al verd. El taxista posa la primera i prem l’accelerador sense adonar-se que el cotxe del davant encara està parat. Sento un cop que em sacseja cap endavant i no puc evitar recolzar el meu peu dret sobre la tapisseria de la part posterior del seient del copilot. Fiasco! Torno a la meva posició inicial i començo a sentir botzines i més botzines que no paren de sonar.

Del cotxe del davant en surt un home d’uns quaranta anys, alt i cepat, amb ulleres de sol i uns músculs tan desenvolupats que pateixo pels teixits de la seva samarreta de màniga curta. Avança, amb pas ferm, sota la pluja i s’acosta tranquil·lament a la finestra del conductor del taxi. Quan aquest abaixa el vidre i es disposa a parlar, el senyor anabolitzant comença a cridar en un idioma que no entenc. El seu to és cada vegada més brusc i s’ajunta amb els tocs incessants dels clàxons de les desenes de cotxes que tenim al darrere. Vull desaparèixer. Em tapo ben fort les orelles amb la intensió d’esvair el neguit que m’acompanya des que ha començat el dia.

Les botzines segueixen sonant sense descans. Les veus es van difuminant. Els clàxons no s’aturen. La imatge desapareix. Els conductors segueixen protestant.

Obro els ulls.

Paro el despertador.


Encara estirada al llit, recordo tota l’aventura i dono gràcies que hagi estat un somni perquè estic segura que, en aquestes circumstàncies, si hagués decidit tornar a casa m’hagués adonat que les meves claus restaven immòbils sobre l’escriptori de la meva habitació. 

Key

dilluns, 9 de febrer del 2015

L'aversió a començar de nou

Cada any la mateixa història. A partir de gener m’hi poso. Faré exercici, menjaré sa, estalviaré, seré millor persona, viatjaré més...

Al final, els propòsits que es compleixen són els que es decideixen entre els mesos de febrer i novembre. Jo crec que menjar tant i estar amb els familiars que només veiem un cop l’any, ens afecta i distorsiona la nostra realitat.

Reflexionem, si la setmana té 168 hores, treballem 40 hores, dormim unes 60 hores, emprem unes 8 hores en desplaçar-nos a la feina, unes altres 6 hores per la nostra higiene personal i unes 12 hores pels àpats, ens queden 42 hores per: fer esport, netejar la casa, quedar amb els amics i amigues i familiars, fer alguna activitat extraescolar, veure sèries, pel·lícules, preparar el menjar, anar a fer la compra, llegir, preparar-nos per anar a la feina, passejar al gos i aquest meravellós temps mort que no tenim en compte... està clar que marxen les ganes de menjar sa, fer esport i estalviar.
A més a més, és important tenir en compte els factors que ens influeixen i que no ens n’adonem. Per exemple, quan es fa de nit a les 17 hores, hi ha tan poca llum i fa tant de fred només tens ganes de menjar molt i estar a casa calentona.

No hem d’oblidar que som animals i que a l’hivern ens dediquem a menjar el que hem recol·lectat a l’estiu.
Per tant, jo he decidit seguir només el que el meu cos demana. I me n’he adonat que cap al febrer és quan tot es compleix.

Així que espero que aquest mes el meu cos es posi a córrer i a menjar sa perquè sinó el fet d’estalviar serà ben complicat quan hagi de comprar-me roba de talles més grans, quan hagi de modificar l’amplada de les portes de casa meva, quan hagi de pagar les sessions de la psicòloga per a que m’ajudi a acceptar-me, etcètera.

Som-hi!






dissabte, 29 de novembre del 2014

La no-mort

I si la mort no existís?

I si allò que anomenem "mort" fos només un final d'un cos, d'una màquina, que és on habita durant un temps la nostra essència?

I si som quelcom més que un cos físic que es desgasta fins que mort?

I si després de deixar el cos actual aquesta essència tornés a un altre cos?

I si venim a un cos humà fins que transcendim a una altra dimensió o realitat o fins que tornem a començar un nou cicle de vides (mineral, animal...)

I si la mort deixés de fer-nos respecte, deixés de frustrar-nos i de fer-nos por?

I si la mort fos un viure diferent?

La mort com a vida? No em feu cas, dec estar sonat.

Quim

dimecres, 26 de novembre del 2014

Apa, adiós!

Al final ha traspassat... ha resistit fins on ha pogut, però al final s'ha rendit. Suposo que al cap i a la fi, és el que tocava; tants productes químics havien de passar factura... 
Ara podria començar a engegar el discurset de "Déu l'hagi perdonada..." o el "Bon vent i barca nova!". Que per cert, sabeu què vol dir aquesta expressió? és realment molt crua... la barca vindria a ser la caixa de morts i el vent doncs... un "apa, adiós!". Quin munt de merda es llença al damunt dels estimats que queden vius quan l'ésser en qüestió passa a millor vida... passa a millor vida? com ho saps tu això?! en fi, són figues d'un altre paner... si no se sap què dir a la família, val més fer-los una abraçada o donar-los la mà i callar. "T'acompanyo al sentiment"... va home va! no s'ho creu ningú això! Jo necessito un manual d'actuació en aquests casos perquè no sé mai què fer, ni què dir; m'incomoda tant la situació que em bloquejo. Així doncs, si us moriu, el més probable és que no sàpiga què dir als vostres estimats. Perdoneu-me.
M'he desviat del tema, perdó. Ha mort sí; una llàstima. No sé si haurà deixat algun fill, ni si té parella, ni si tampoc té familiars. M'agradaria saber-ho. El cert és que en les últimes hores no ha parat de donar pel sac... estava assegut a la butaca i no ha parat de molestar; jo estudiant i ella "tacatà tacatà": Collons, deixa'm en pau! Jo no ho volia fer, de veritat... i no, no és un crim passional... jo no l'estimava; portava dies a casa, però no havíem arribat a sentir res l'un per l'altra. Tot pas enrere, ara ja és tard...
Potser quan passi a la "millor vida" que tots somniem em sabrà perdonar.
"Apa, adiós!"











Tini.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Carta a la mort



Estimada amiga,

Tant tinc a agraïr-te i a retreure’t que no sé ni per on començar… Valenta puta, que entres sense trucar la porta a destapar les vergonyes més íntimes, ningú t’ha ensenyat a preguntar quins plans tenim? Això et faria tan perfecta… Com a bona amiga, em deixes tractar-te de tu, no? Va, que penso molt en tu, i sé que em coneixes i que no em retrauràs que el temps banal se’m escapi entre tonteria i tonteria… entre –Hòstia sí!- i –Merda, era ahir?-. Sí, sóc aquesta, i perdona’m perquè de vegades em relaxo i torno enrere. Torno a disposar del temps com si només fos meu, com si mai ens haguéssim conegut.

Ara que hi penso, mai m’havia parat a escriure’t, mai havia pensat en retornar-te tot allò que m’has brindat i que tant m’ha costat d’entendre. És doncs el moment de rebre el meu retorn.

Gràcies, per ensenyar-me com ningú què signifiquen les paraules. A l’escola ho intentem això del lèxic, però els sinònims se’ns desdibuixen barroerament, i encara que ho intentem, no en sabem tant d’explicar-nos. Gràcies, per mostrar-me una cara tan digna, tan elegant i tan valenta de la Marta. Gràcies per haver-me donat l’oportunitat de conèixer en Josep Maria com a persona. Gràcies per haver-me fet perdre la por de les bestieses, i gràcies també per haver-me demostrat que la vida és molt senzilla. Per fer-me estar alerta que el temps passa, per recordar-me que en realitat (però en realitat dels sinònims bons, eh?), tots sóm iguals. 

Per haver-me deixat olorar el teu perfum, allà al llit de l’hospital, te’n recordes? I per haver-nos fet jugar a parlar amb mímica en un moment tant trist. Quin instant més únic… 

Per ensenyar-me a perdre. Per ajudar-me a triar què entra i què no entra a cada costat de la balança. Per haver-me ensenyat a valorar i a tenir valor, per canviar-me d’edifici prefabricat a piràmide, per fer-me ser conscient que el regal de viure requereix un esforç de vegades plaent i de vegades desagraït, però que hem d’estar alerta, no rendir-nos i no deixar-nos distreure per les minúcies del dia a dia. Per fer-me entendre que  al “i potser en el deixar-se vèncer, comença”, tristament, l'únic que li sobra és el potser.

No cometré una altra vegada l’error de ser poruga i no voler sentir allò inevitable. Protegir-me mai més serà una excusa per evitar la veritat. Ah, i gràcies per ensenyar-me a perdonar-me per això també.


Mai més l’alegria serà alegria. Ni em brillaran els ulls com abans, em deixes que t’ho retregui això? Per sempre em quedarà aquell raconet de cor on no hi ha ningú. No tornaré a estimar inconscientment perquè sé què és trobar a faltar sense remei, ni mai més tampoc m’abandonarà el dubte de qui seria jo i com m’haurien anat les coses sense tu, amb ella. Seràs cabrona? Encara goses arrancar-me un somriure pensant que -Qui sap?-. Hauries d’aprendre “maneres” que diria l’àvia.


En fi, no m’allargaré ara que se m’escapen els retrets, així que per avui, ja en tens prou. Si vols trobar-me, no em busquis més cridant en el buit. Seré… allà on sense presses em compensi cada segon. Entens que no concreti més, no? Ja seria el colmo que em trobessis massa aviat a mi també.

Apa, ens veiem… quan acabi “please”. No t’oblidis de mi, eh? Sobretot! no fotéssim el burro tampoc…

Una abraçada,

MARINA

dilluns, 17 de novembre del 2014

Fins sempre

Acaben d’arribar a casa. Els avis l’han anada a buscar a l’escola del poble del costat, on fa anys que estudia. Són dos quarts de sis de la tarda i està asseguda a la gran taula rectangular del menjador mirant la televisió. La iaia li prepara el berenar. Possiblement serà un llonguet amb farciment o unes torrades de xapata amb melmelada, paté o xocolata. L’avi ha marxat a l’hort per aprofitar les poques hores de sol que encara queden.

Després de berenar, com cada tarda, repassarà l’agenda per enllestir els deures que encara té pendents i sap que, si acaba les obligacions a una hora raonable, potser sortirà a fer una volta per la plaça amb la iaia. O li demanarà una ampolla buida de colònia, folrarà part de la taula del menjador de papers de diari i es posarà a pintar sal amb els guixos de colors. O potser faran unes partides al domino, o al parxís. O simplement “parlamentaran”, com diuen elles. També podria ser que l’avi torni d’hora a casa. En aquest cas potser l’acompanyarà fins el terrat, on donaran menjar a les gallines o arreglaran algun estri de casa al taller. També pot ser que se’n vagin junts a tancar “la tartana” al garatge. O que pelin faves al menjador. Fins i tot, si fa fred, faran foc a terra i s’hi escalfaran les mans. O potser l’avi es posarà a escriure en un full quadriculat i aprofitarà l’estona per renovar la llista de telèfons que porta a la cartera i s’està trencant. També pot ser que organitzi factures o receptes. Llavors ella s’asseurà al seu costat i contemplarà la traça amb la qual ressegueix, amb bolígraf de color blau, les lletres que ha escrit instants abans en sobres reutilitzats. Tanmateix, també pot ser que res d’això passi. Si l’avi arriba cansat s’asseurà a la seva butaca i farà la becaina. Si és així, ella se li posarà al darrere i li omplirà el cap de clips i gomes de colors sense que se n’adoni. O decidirà fer-li un crit ben fort a cau d’orella després del qual ell obrirà els ulls espantat, se la mirarà enfadat durant un instant, i tornarà ràpidament entre els braços de Morfeu.

Ella pot preveure moltes coses que compartirà amb el avis, però n’hi ha d’altres que no arribarà mai a imaginar. No sap que l’”abu” acabarà els seus dies en un llit d’hospital. No s’imagina, per res del món que, d’aquí a uns anys, aquest home rústic i geniüt la mirarà als ulls i no serà capaç de recordar qui és ni quin vincle els uneix. Li tocarà passar hores asseguda a una butaca incòmoda d’una cambra blanca i freda, mirant com aquell qui l’havia portada de la mà pel carrer i l’havia protegida ja no és capaç de valdre’s per ell mateix. Conversarà amb un adult que es comunicarà amb persones inexistents i viurà el present imaginant que encara es troba en els mateixos indrets on va començar a créixer. Aprendrà, per primera vegada, que la vida forma part de la mort i que tan natural és arribar a aquest món com abandonar-lo. I tot això ho anirà assimilant a partir d’una tarda de juny en la qual es trobarà sola a l’habitació de l’hospital i l’avi farà tres sospirs profunds abans d’abandonar, per sempre, el cos que l’embolcalla.

La iaia li serveix el berenar: unes torrades amb melmelada de préssec en un plat de vidre verd. Ella se les mira, n’agafa una i hi clava la primera mossegada ignorant que, en un futur, li haurà de comunicar a aquesta persona que sent tan propera que s’acaba de quedar viuda. El que tampoc sap és que, dos anys després de la mort de l’avi, l’esposa d’aquest entrarà al mateix hospital i allà es marcirà com ho fan les roses que cada tarda li ofereix, amb devoció, a la Mare de Déu que tenen al menjador del pis. Avui no s’imagina que la dona amb qui balla i escolta els boleros d’en Luis Miguel acabarà aïllada a causa d’un bacteri que la debilitarà fins el punt que no serà capaç de tornar a caminar, menjar, parlar o, fins i tot, somriure. Avui és impossible pensar que aquesta persona que ara està asseguda al seu costat tornarà als orígens i es convertirà en un ésser vulnerable i indefens. I a més, per desgràcia, en serà plenament conscient. I, d’aquí a uns anys, ella desitjarà que l’insuportable dolor que l’àvia pateix sigui seu. I passarà dies de tardor sencers tancada a l’hospital, mirant-la mentre dorm, fent-li companyia i ajudant-la a fer tot allò que ja ha desaprès. I no sap que arribarà un instant en el qual la iaia haurà de fer terribles esforços per seguir respirant. I serà llavors quan, juntament amb els professionals sanitaris, hauran de decidir administrar-li morfina per facilitar-li la marxa. Però també ignora que la iaia farà honor a la seva valentia i lluitarà durant dies per guanyar aquest últim duel. Dies en els quals les dues nétes li recordaran els bons moments que han viscut al seu costat, li posaran música pausada per tranquil·litzar-la, li recordaran les persones que l’esperen allà on hagi d’anar i li aconsellaran que no tingui por de deixar-se portar. I, mentre això passi, riuran d’alegria però, alhora, els ulls se’ls ompliran de llàgrimes d’impotència. I, finalment, la iaia esperarà que arribi el matí de dissabte i que hi hagi tota la família a l’habitació 321 de l’hospital per acabar amb el patiment. I a partir de llavors ja passarà a la història. I a partir de llavors començarà a formar part de l’essència de totes les persones i els llocs que freqüentava.


El plat verd ja és buit. Tanca la televisió i repassa la llarga llista de deures que encara ha de fer. Treu els llibres i les llibretes corresponents de la motxilla i comença a resoldre problemes de matemàtiques. Llavors s’haurà de posar amb anglès i coneixement del medi social. No sap, però, que per molt que s’esforci en aprendre aquests continguts, n’hi haurà d’altres que se li escaparan de les mans i els haurà d’anar adquirint sola i amb el pas dels anys. Perquè, en aquesta vida, hi ha coses que no es poden ensenyar. Coses que s’han de viure i sentir de ben a prop per poder-les entendre. Coses que, afortunadament, li arribaran quan sigui un mica més gran.

Key